En les aigües clares brilla, tremolosa,

la lluna de tardor.

A la llacuna del sud

es recullen blanques flors de baladre.

Els lotus, falaguers,

semblen mussitar les seves queixes,

i els barquers, commoguts,

 

Li Bai, (Li Po, Li Thai Po, segons la grafia emprada) (701-762) Visqué  a la Xina en ple període Tang, en que la poesia xinesa assolí el més alt nivell i prestigi.

   Després de la infància a Sechuan, Li Bai,

als 25 anys, i seguint la tradició taoista,

va viatjar durant anys errant pel país.

   En contrast amb el confucianisme imperant, va desenvolupar una personalitat lliure

i excèntrica, que no li va impedir, tanmateix, assolir el càrrec de poeta instructor al Palau Imperial.

   Caigut en desgràcia, retornà als camins

i a la vida lliure del poeta contemplatiu. Segons la llegenda apòcrifa, morí ofegat quan pretenia agafar el reflexe de la lluna

en una llacuna.

Li Bai, el líric del vi i de la Lluna, és un dels poetes més importants de la literatura xinesa. Representa el cim de la poesia del període Tang, –al segle viii d.C–, un dels més esplendorosos i fructífers de tota la cultura xinesa.

 

Aquests poemes selectes són una aproximació a la seva extensa obra, impregnada del pensament taoista,

exquisidament il·lustrat en difusos paisatges muntanyosos i aquàtics, en la llibertat del vi, i en un delicadissim

sentimentalisme, que influí tant en Gustav Malher, Ezra Pound o Jack Kerouac.