Darrerament, s’ha fet palès el profund desconeixement que la societat catalana té de la realitat ebrenca. De com la defensa aferrissada que la gent de l’Ebre fa del seu riu i del seu territori ha estat interpretada políticament, però no com un clam sentimental o com un dret

a la identitat i a la consciència del lloc.

 

Això és el què els autors i autores de l’Ebre s’han proposat d’explicar, de forma col·lectiva, en aquest petit recull de relats entorn del riu. És present en cada un dels relats, la seva visió, el sentiment de pertinença i l’amor a unes terres vertebrades per aquest camí d’aigua ancestral.

 

   Una feliç conjunció ha demostrat que els mitjans poden sumar i complementar-se. L’agilitat d’Internet i del bloc, en aquest cas, i de la iniciativa d’Aeditors, una petita editorial del Perelló, han permès publicar ràpidament sobre paper la convocatòria d’Octavi Serret per a la 3a Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya, l’agost de 2008, i que representa un ampli ventall dels nous i millors autors i autores

d’aquestes terres.

 

Al teu costat s’atura el temps. El que t’he enyorat i el que vaig perdre cercant sense saber-te tan a prop, sense saber que la meva tristor no era altra cosa que enyor de tu. Ara que et sé, no hi ha més tristor que la de sentir-te lluny, però tot i la distància, sols em cal tancar els ulls i aleshores et puc veure, i et tinc a la vora.

   Només sé que em sento bé quan sóc al teu costat i que sempre busco tornar. I quan torno, tu sempre hi ets. Abans que jo arribés ja eres ben bé igual, i restaràs exacte, segurament, i al mateix lloc quan jo ja no hi seré i, tot i saber això, et torno a descobrir sovint. Em pregunto molts cops qui et contemplava abans i qui serà al meu lloc quan ja no quedi res de mi.

   Perquè mirar-te desperta tots els meus sentits. Els ulls, brillants, semblen dos nens petits i resten molt oberts; no es cansen mai de perdre’s ni de descobrir, saben que sempre et tornen a trobar. L’olfacte juga a descobrir-te quan els ulls estan tancats, i llavors és quan ell se sent lliure. Té la imatge a la memòria feta amb els seus propis colors. Les teves mans, amigues també de la infància, t’acosten més a mi, si cal. En acariciar-te, sense adonar-me’n, gairebé sense voler i sense tocar-te, neix un vincle nou, cosit, no de carícies buscades, sinó de sensacions que es van trobant mentre la teva veu les acompanya, sense deixar-les ni un moment. Al teu costat fins i tot el silenci es fa veu familiar i és música o, de vegades, és un crit alliberador, un xiu-xiueig graciós i, algun cop, pocs, és silenci. El teu gust és voluptuós com el millor dels àpats. Alguns cops dolç, amarg, salat, àcid o un xic picant. Tant és, perquè és tot i de vegades no és res. I sempre deixa el millor regust, el de les coses properes que, en combinar el seu sabor amb el de la memòria, no pot tenir competidor ni es pot assemblar a cap altre aliment.