...El fantasma la mirà amb ulls colèrics i es cregué en el deure de metamorfosar-se en un gran gos negre; aquest era un truc que li havia donat una fama merescudíssima i al qual el metge de la família atribuïa la idiotesa incurable de l’oncle de lord Canterville, l'honorable Tomas Horton. Però un soroll de passes que s'apropaven el va fer dubtar de la seva diabòlica intenció, i es conformà amb tornar-se una mica fosforescent i esvair-se tot seguit, amb un gemec sepulcral, perquè els bessons amenaçaven d’atrapar-lo.

    Una vegada a la seva cambra, se sentí depassat, presa de la més violenta agitació. Els ordinaris bessons i el groller materialisme de la senyora Otis eren realment vexatoris; però el que més l'humilià era ja no tenir forces per suportar el pes de la cota de malles. Comptava de fer impressió fins i tot en uns americans moderns, de fer-los tremolar a la vista d'un espectre amb cuirassa, encara que no per motius evidents, com a mínim per deferència al seu poeta nacional Longfellow, les poesies gracioses i atraients del qual l'havien ajudat a matar el temps, quan els Canterville eren a Londres. A més, era la seva pròpia armadura. La portà, triomfant, al torneig de Kenilworth, on la Reina Verge el felicità afectuosament en persona. Però en provar de posar-se-la, quedà materialment aixafat pel pes de l'enorme cuirassa i de l'elm d'acer, es desplomà pesadament damunt les lloses de pedra, es pelà els genolls i es torçà el canell dret.

    Durant dies estigué ben malament, sense poder sortir del seu recambró per a res més que per mantenir en bon estat la taca de sang.

    Tanmateix, a força de fer bondat, es restablí i decidí fer una tercera temptativa per aterrir el ministre del Estats Units i la seva família. Escollí per reaparèixer el divendres 17 d'agost; consagrà gran part del dia a passar revista al seu guarda-roba, escollí un xamberg d'ala dreta a un costat, amb una ploma roja, un sudari esfilagarsat per les mànigues i un punyal oxidat.