Estius a l'Ebre

Dora S. Farnós

Una d'aquestes tardes –quan la seva mare no hi era– en Miquel, que així es deia el meu veí, em va portar a la cuina. Va agafar un préssec del fruiter, el va netejar contra el seu pit i me'n va oferir una mossegada. El vaig mirar als ulls i, tímidament, com sense gosar i amb molta por, em vaig atrevir a pegar-li un mos a aquella fruita tan sucosa, mentre ell la sostenia amb la seva mà.

Albert Guiu

Em vaig acomiadar amb la fredor que l'orgull em permetia, dissimulant tot el que podia el meu malestar, aleshores aquells ulls de gata em van veure i aquella boca de maduixa em va cridar pel meu nom. Un floc de gel invisible va lligar els meus peus, em vaig girar lentament, molt lentament i la vaig veure somrient i bonica com una ona que vol abraçar l'infinit, i jo em vaig sentir com un gra de sorra engolit per la magnitud del moment.

—Què fas per aquí?

Laura Mur

Durant el dia es passava les hores mirant com la barca creuava el riu. Assegut a una de les cadires de boga que tenia davall la parra, no es perdia cap detall del que passava a la barca. El seu substitut era un noi jove que semblava tenir molt bona disposició, però a ell li semblava que no tenia cap interès per l'ofici. Des de casa seva veia com esperava la gent estirat davall del teulat, sense fer res, i com, quan començava a acudir la gent, feia veure que traginava, però només tenia ganes de xerrar i no estava per la feina. Tothom ho deia.

Josep Igual

Avui, dijous, ha dinat amb l'ambaixador, no hi ha cap perill per a les inversions a l'Amèrica del sud. La secretària li ha filtrat les comunicacions molestes. El cotxe gran ja està reparat del tot. Al marge de l'agenda ha apuntat la paraula aniversari, i l'ha aixoplugada sota una teulada circumflexa.

—Un pollastre és un pollastre, tio Sentina —que ha deixat anar en veu alta.

—Com diu?— ha dit la Cati, la secretària.

—Res, coses meues —ha contestat displicent en Francesc Gorria, mentre, mecànicament, abaixava un grau l'aire condicionat polsant el comandament de sobre la taula de fusta fosca.

Glòria Fandos

Començava a caminar per una carretera poc transitada. Va veure un senyal de trànsit rectangular, amb les vores negres i el fons blanc on hi posava el nom de Jesús, amb una ratlla vermella que creuava en diagonal, i que indicava el final del poble. O sigui que el nom del poble era Jesús. A Mireia no li sonava de res. Va continuar caminant. El sol cremava. El vent era suau i càlid. Mireia sentia una sensació agradable. Respirava fondo, s'anava amarant de vida. Li semblava que de mica en mica la vida es volia fer present, tant en el seu cos com en la seva ment. Però la seva confusió continuava.

Sílvia Favà

La Mercè va quedar paralitzada en llegir el contingut del missatge. Era agost i no feia altra cosa que treballar quan tothom estava de vacances. Va aixecar la mirada, i només llavors va adonar-se del paisatge que l'envoltava. Tot el dia havia conduït per camins i carreteres que serpentejaven pels camps de tarongers, pels verds arrossars…, però que ni tan sols s'havia permès contemplar. Per a ella no eren diferents als carrers de Barcelona, o als alts edificis de la ciutat. Al seu cap no hi havia temps per a la contemplació…

Jesús M. Tibau

Però l'Artemi és diferent; li agrada tancar amb dos tombs de clau el pany de casa, llegir-se de dalt a baix els menús dels restaurants, i rumiar massa les coses, fins i tot les més petites, com ara el sentit d'una palometa a la vora del riu. Aquest neguit per analitzar cadascuna de les cares en què cauen els daus de la vida fa que no gaudeixi del seu rodolar damunt la taula. Sap que sovint posa nerviosos als qui l'envolten, però no hi pot fer més. De petit ja li passava. Quan jugava al parxís, sempre dubtava entre fer una barrera o avançar la fitxa més propera a l'arribada; estudiava els avantatges de cadascun dels moviments possibles fins a l'extenuació dels seus amics, que es posaven a jugar a una altra cosa.

Emigdi Subirats

Li va venir en ment el feliç record dels últims dies de relaxament, sense urgències d'editors avariciosos, saberuts i impertinents. La darrera nit que havia passat amb la Núria havia trencat tots els seus esquemes personals. S'havia lluït com en el millor relat de la seva emergent carrera com a literat estel·lar.

Jordi Andreu

Obro els ulls. La ciutat comença a despertar de la seua letargia. L'aroma del teu cabell, intens perfum d'aquelles flors que viuen en el nostre jardí, ho plena tot. I per un moment veig què he estat. Sóc un pensament, un sospir, un batec, un segon. Tants anys han passat des que et veia banyar-te al riu, com un objectiu inabastable! Et veia en somnis, perquè un somni eres per a mi. I el dia que ens miràrem als ulls, i vaig pregar per gaudir sempre dels teus ulls perduts en els meus. La veu de la meua mare, el rostre del meu pare, aquella casa on vaig viure quan era ja un home... l'olor de pa acabat de fer del forn en què treballava... Per què em ve ara a la ment tot això?

M. Josep Margalef

Fou la pietat per la mare i els homes el que portà els déus a revelar el rapte de la jove, condemnada a regir els móns ocults sota la terra, regina dels morts, i també de les riqueses que s'amaguen als ulls dels homes. La mare remogué cels i terra i aconseguí que Hades l'invisible tornés la filla, però aquest, abans que Persèfone se n'anés, li donà un gra de magrana que la lligà per sempre al submón, on ell la volia com a esposa. L'alegria de la trobada entre la mare i la filla féu reverdir la Terra, que renasqué de si mateixa i donà blat, vi i oli als homes, que la conrearen amb les tècniques que elles els havien ensenyat.

Valer Gisbert

Tots els ciris i candeles estaven encesos sota tarongers; espargits per prats i vores de barrancs; des del cim Mont-Caro fins a la Serra de Cardó, i passant per tota la vall, les flametes s'estenien dotant de màgia el fosc regnat.

»En un encert del destí, la noia de la fosca caigué al riu Ebre, es donà un fort cop i es perdé més enllà dels límits de l'obscur regnat.

Núria Menasanch

Els altres tres van mirar cap a la direcció que assenyalava el meu dit. Primer era un puntet en l'horitzó, però a poc a poc es va anar fent més i més gran. El cotxe va passar sota els nostres peus, a tocar del començament del turonet carregat de pins. A dalt de tot, tots quatre el vam seguir amb la mirada asseguts sobre la pinassa, que ens feia de coixí. El soroll, que havia anat pujant a mesura que s'aproximava el vehicle, ara, va anar disminuint d'intensitat fins a desaparèixer del tot. Es va tornar a sentir el cant dels moixons.

Josep Meseguer

Mentre reien amb aquests records de la seva joventut, podien escoltar ja l'escàndol de ferralla que els parafangs de les bicicletes generaven en sacsejar-se pels bots de l'empedrat del carrer. Era inconfusible, eren ells. Iniciaven ja el cap del carrer, i a mesura que avançaven reconeixien en ells uns rostres de terror que mai més oblidarien, i mentre els comptaven van comprovar que entre aquell grup... faltava una bicicleta.

Ramon Àngel Garcia

I és que el noi no havia vist mai una dona com aquella, de braços blancs i cara rosada, de cabells daurats que se li repenjaven a l'esquena, donant la sensació d'una catifa de fils d'or. I que quan li era a prop li deixava entreveure unes carns que amb prou feines la brusa de suau lli amagaven. Per si no n'hi hagués prou, aquella flaire que desprenia feia que els sentits el fessin trontollar i anar d'esme com els meharis del ramat a començament d'abril.

Eva Queralt

I ara endinsem-nos pel carrer de Santo Domingo, camí dels horts. Cases a dreta i esquerra. Si hi passes a l'estiu, pots sentir aquell cric-cric que fan les cortines d'alumini que no falten a cap casa per dificultar l'entrada de mosques, habitants abundosos amb qui és més aconsellable signar un acord que revoltar-se.

Cinta Arasa

Finalment, el recull de contes es va publicar fa uns mesos, però avui, des d'aquella terrassa a Barcelona, he desitjat saber quines històries m'explicarà l'Ebre durant les properes vacances, quan hi torni. Sense dir-ho als meus amics, que continuaven parlant del viatge de Setmana Santa, he desitjat que el juny arribi prompte i obri les portes de l'estiu amb la seua olor de préssecs, i que m'acosti la verdor dels tarongers i l'aigua del meu riu.

Xavier Garcia

Allò era una altra aigua, que anava a desguassar a la mateixa d'on jo provenia. L'artefacte mecànic co-mençà a moure's per aquella aigua dolça que arrossegava tot el tràfec de més amunt. Tallàvem l'aigua com una petita frontera humana i de fusta mòbil. Al nord, el riu que havia de passar; al sud, el que ja havia passat. Nosaltres, al mig, en el moment del contacte. Però tota l'aigua era, al mateix temps, passat, present i futur, en una simbiosi d'espai-temps com mai l'havia experimentat. Una sensació de plenitud dinàmica i d'intemporalitat m'envaí gustosament.

Rafel Duran

Deixo la paella a sobre de la taula i la serveixo. Em diuen que està un puntet passada, estic a punt de dir-los que han trigat més a fer la foto que les obres de la Sagrada Família, però me n'estic, somric i els comento que ho faré saber a la cuinera. Em demanen un plat petit per al nen. Em somriu angelical i quan jo li torno el somriure em treu la llengua al mateix temps que em fa una ganyota. El miro amb una cara prenyada d'una ira irracional mentre els pares mengen aliens a la meva confrontació amb el seu descendent. El nen s'esglaia i els ho diu als seus progenitors, aixequen la vista del plat i jo estic somrient amb aire innocent. Em fan servir arròs dos cops més fins que deixen la paella ben escurada. Passem a les postres. El nen vol un flam.

Judit Ortiz

Doncs sí, des de la primera setmana que vaig haver de batallar amb les formigues, si trobava un cau i el negava amb insecticida, les formigues, que són molt llestes, trobaven una altra sortida i feien caminet cap a punts estratègics de la cuina. Un cop van envair el pot de la mel. És que no em podia deixar ni una goteta mal eixugada al vidre del pot. Cada matí era com anar a la guerra, preparat amb guants, una mascareta... Sí, home, una mascareta perquè vaig trobar un altre insecticida que era letal per a les formigues i a mi també em provocava un formigueig, que començava aquí a la boca de l'estómac i acabava al coll, a vostè li sembla normal?

Vicent Sanz

Només tombar-se sent com se li migparteix el pensament entre les dues dones. No torna a aixecar els ulls de les estovalles en tota l'estona. Es pregunta com és possible que s'haja pogut posar en aquella situació. Ara deu ser Isa qui el mira fixament, i aquell pensament, el repàs mental de la situació que acaba de viure i la sensació de no saber què fer, com actuar, comencen a fer-li bullir la sang. Decideix deixar-se portar pels esdeveniments.

Josepa Vilurbina

És tarda de calor i em protegeixo del cel a l’ombra dels pàmpols de la parra, la marinada els belluga i ombra o sol taquen el meu cos en una dança antiga que m’acull al seu cercle.

Aquest instant perfecte em fa presents els morts. Em poden sentir ara? Tenen paraules? I, què és recordar? Només sóc jo? Hi ha algú més, algú que hagui ultrapassat el seu destí i vingui a acompanyar-me en la calor de la tarda?

Silenci, silenci que pregona el sentit de l’univers en aquest instant del joc de llum i ombra.

Estius a l’Ebre

21 autors ebrencs